Česká centra, Czech Centres

Česká centra / Czech centres - logo

About us in Media

Galina Miklínová

elculturista.cat

 

Galina Miklínivá (Ostrava, 1970) és una il·lustradora i directora d’animació molt coneguda al seu país, la República Txeca, gràcies a les creacions que ha fet per la televisió i el món editorial. El seu llibre Els Menjamitjons –escrit pel poeta Pavel Srut- s’ha traduït a una pila d’idiomes, inclòs el català (Mosaics Llibres). Ara, la Galina ha convertit aquest èxit literari en un llargmetratge d’animació, estrenat a Barcelona dins el festival Animayo.

Com va néixer la idea dels Menjamitjons?

Un dia estava estenent la roba a l’estenedor del jardí, i em vaig queixar que sempre perdo les parelles dels mitjons. Vaig fer broma amb en Pavel Srut de que algú s’estava menjant els meus mitjons. A en Pavel li va fer gràcia i així va sorgir la idea d’aquest personatge. El primer cop que va aparèixer va ser dins el conte Monstres, protagonitzat per monstres domèstics, de la llar. Va resultar un personatge molt divertit i vam decidir donar-li més vida. Al principi en volíem fer un llibre il·lustrat, sense text, però després en Pavel i jo vam desenvolupar una història. Quantes més coses sabíem dels menjamitjons, més en volíem saber.

Quines tècniques fas servir per il·lustrar?

M’agrada dibuixar a mà, però si el llibre ho requereix també faig servir l’ordinador. En el cas dels Menjamitjons vaig utilitzar el que tenia per la taula: llapis de colors, bolígrafs i pastels. Ah, i molt important, un llapis B2!

Com es crea un nou personatge? En quin moment dius “el tinc!”?

Quan m’envien un text me’l llegeixo cinc o sis vegades per entendre’l bé abans de començar a dibuixar. Després faig unes proves i començo a treballar. Els dibuixos van evolucionant, com va passar amb els menjamitjons. Al primer conte –Monstres– no tenen el mateix aspecte que als llibres posteriors; ara tenen uns trets més humans.

Sempre treballes colze a colze amb l’autor del text?

Sí, m’agrada parlar del text i de les il·lustracions contínuament amb l’autor. Com que jo també sóc guionista, els autors respecten la meva opinió. Amb el Pavel hem parlat molt durant el procés de cadascun dels llibres. Per mi és un treball en equip, i no només amb l’autor, també amb el maquetador, el dissenyador, l’editor, etc.

Aquí hi ha editorials que prefereixen que l’autor i l’il·lustrador no es coneguin fins que surt el llibre.

És cert, algunes editorials texques també ho fan. És una altra manera de treballar amb la que m’he topat algun cop.

Què hi ha del teu propi món, dins el món dels Menjamitjons?

Moltes coses. Sempre hi aboco les meves pròpies experiències, sobretot a les pel·lícules. I no només això, també m’interessa saber la vida de l’autor perquè si compartim algunes vivències és més fàcil entendre el seu món, la seva manera d’escriure… Si no comparteixo res amb ell, si no connecto, rebutjo l’encàrrec. Ha d’haver certa sintonia entre l’autor i jo.

Els Menjamitjons han passat de la fulla de paper al cinema.

Sí, hem publicat tres volums de Els Menjamitjons que han tingut un gran ressò entre els lectors, i com que jo també he fet cinema, era lògic que acabés sent una pel·lícula. La diferència és que jo només havia fet curts i un llargmetratge té unes altres normes, un altre ritme. Em va costar força.

No només has dirigit el film, també n’ets co-guionista amb el Pavel Srut. Explica’ns com va ser el procés.

D’entrada no volíem escriure el guió nosaltres i vam contactar amb un guionista molt conegut a Txèquia, però el que ens va presentar no era el que volíem ni esperàvem. Els protagonistes eren una parella d’avis i els menjamitjons quedaven al marge de la història. No va saber adaptar bé els “mostres” al món humà. Vam buscar altres guionistes sense èxit, fins que al final vam escriure nosaltres mateixos el guió. La pel·lícula no és ben bé una adaptació dels contes, és més aviat una nova història protagonitzada pels personatges dels llibres.

Quins valors es transmeten en la pel·lícula?

En els llibres es parlar de la solitud, del fet de ser un mitjó desaparellat, sense ningú, sense parella. A la pel·lícula apareix també el valor de la família, ja que el protagonista –el petit menjamitjons- és orfe i emprèn una aventura a la recerca dels seus familiars.

Per què creus que ha tingut tant èxit aquest personatge?

No ho sé i aquesta és la gràcia, és un misteri. Si sabéssim les claus de l’èxit faríem només coses exitoses. De tota manera he de dir que en Pavel i jo posem moltes ganes i passió en tot el que fem, hem parlat moltíssim durant el procés; i crec que aquest entusiasme es nota.

Actualment, en quina situació es troba el cinema d’animació a la República Txeca?

Ara està millor que l’any 2000 –quan vam començar la pel·lícula-, gràcies a les noves tecnologies. Anys abans, jo havia fet curts amb una cámera de 35mm, cosa que suposava una gran inversió, era molt car. Fins i tot m’havia plantejat deixar el cinema. Per sort, ara hi ha tècniques digitals molt assequibles que ens permeten fer llargmetratges, que és un format que perdura més dins el mercat que els curts. Crec que la situació és prou bona, hi ha algunes productores txeques molt conegudes i potents.

Es pot arribar a viure de l’animació?

Depèn, no és fàcil. És important haver creat algun èxit com la sèrie que vaig fer per la televisió txeca, titulada Knafasek. En aquest cas els drets d’autor em permeten anar fent, però tampoc com per comprar-me una mansió al centre de Praga! Ha, ha, ha! En general combino l’il·lustració amb el cinema. També ajuda molt treballar amb un autor conegut, com és el cas del Pavel Srut, que és un poeta famós a Txèquia; això facilita que et facin més cas les editorials i els mitjans de comunicació.

Quin serà el teu proper projecte?

El ministeri de cultura txec em va donar una subvenció per crear un còmic autobiogràfic i l’estic començant. El protagonista és un gos anomenat Hadrak, que vol dir “de drap”. En aquest llibre apareix la meva família, els meus amics… Al principi vaig pensar que seria senzill, però és més complicat del que pensava; haig de trobar un equilibri per què els meus éssers estimats encara em parlin quan es publiqui el llibre.

Has pensat en dirigir més pel·lícules d’animació?

L’experiència de Els menjamitjons ha estat dura, perquè durant el procés va néixer el meu segon fill i estar per tot era molt complicat. Però sí, vull seguir. Tinc algunes idees al cap, tot i que el pròxim cop no vull escriure el guió, buscaré un guionista i una nova productora.

De petita, somiaves que series….?

Volia ser escombriaire per anar dempeus agafada al camió o per conduir-lo! Ha, ha, ha! Però em passava el dia dibuixant, i a partir dels sis anys ja somiava amb il·lustrar els meus propis contes. Tenia clar que volia seguir aquest camí.

Fuente: http://elculturista.cat/entrada-culturista/galina-mikliniva/